De petit, recordo, el pare em duia a veure els gegants i els capgrossos. Els esperàvem, amb els germans, a la cantonada de la Rambla Nova amb Sant Agustí. Es sentia, recordo, un gran soroll de timbals (El Magí). No els sentia allà on ho sent tothom. Ho sentia a la panxa. M'avisava de que venia allò que desitjava veure i, que alhora, em feia una gran por de tenir-ho aprop, allò que em fascinava: els nanos i els gegants. D'aquella manera que els grans tenen per tranquilitzar els menuts em deien, crec recordar, que no tingués por, que a dins hi havien homes. El que realment em feia por, és que dins d'allò tan meravellós hi havien uns homes, dels que només se'ls veia uns braços peluts envolcats amb guants. Ara, uns anys després, jo sóc un dels braços peluts amb guants i continuo sentint-me fascinat per allò que va al darrera del soroll dels timbals, encara que des de dins del nano només es senti el toc de gralles, i puc entendre els rostres de la canalla que espera el nostre pas. L'espera inquieta i il.usionada a que el nano passi i doni la mà o la fugida envers l'esptalla del pare o la faldilla de la mare, sentint la ràbia de no gossar apropar-se i donar la mà.

Veient la festa des de dins d'un nano és fàcil entendre la màgia i el misteri del nostre Seguici i com la gent de Tarragona o els nostres visitants esperen una bona estona el nostre pas i ens van seguint, poden veure els mateixos rostres en diversos indrets del nostre recorregut.

Els Nanos Vells de la ciutat, els tretze que jo recordo de petit, donen a qui els mira una imatge seriosa i, malgrat el seu aire d'extranya broma de l'escultor Verderol, entre el retrat i la caricatura, aparentant una gran noblesa. Tenen caràcter propi, tenen caràcter tarragoní: seriós i noble, pero tanmateix carinyós i burlesc. Semblen distants, però t'ofereixen la seva mà. Des del fons d'una mena de ser un xic altiva, surt la mà que convida a l'amistat. Quan mireu el seguici, per Sant Magí o per Santa Tecla; al carrer Major, o a qualsevol de les dues Rambles, fixeu-vos en les esculptures d'en Verderol i penseu-hi com darrera la pintura, el paper i el vidre hi ha tot un misteri: el misteri de ser tarragoní.

Rafael Pallero González. Cap de Colla